La societat islàmica
va definida també pel seu aspecte rural ja que estava conformat
per un grup d'alqueries entre les quals estaven Cairent, Aielo, Porçons,
Cria Vella...
|
|
Amb la conquesta cristiana
trobem el primer document escrit sobre Aielo: El Llibre del Repartiment.
En aquest llibre podem veure com Jaume I concedeix, l'any 1248, a P.
et A. Vacher i a R. Gallach les terres de les alqueries de Cayren, Pursonex,
Ayello, Zihueva i Hafif restant sotmeses a règim de vassallatge.
Possiblement aquestos senyors deixaren les terres en data incerta.
|
| |
|
En 1445 els senyors de Malferit prenen possessió
sota el privilegi concedit per Alfons V el Magnànim. Així
els Malferit prenen per a ells i els seus successors tota la jurisdicció
civil i criminal del lloc d'Aielo.
|
|
En aquestos moments ja destacava el lloc d'Aielo
i les altres alqueries perden importància; la concentració
de la població va donant-se cap al Sud del terme, degut segurament
a la major disponibilitat de recursos hidrics (prop del riu Clariano
i l'Horta Vella).
|
La població era morisca i el 1563, en compliment de la pragmàtica
de Felip II s'ordena un desarmament general dels habitants procedint-se
també a registrar totes les cases del lloc (73).
En 1609 es va dictar l'Ordre General d'Expulsió dels moriscos,
amb lo qual el poble va quedar deshabitat.
És per açò que Lucas de Malferit redacta la Carta
Puebla (1611) restablint-se la relació socio-feudal del camperol
amb el senyor en unes condicions molt dures.
|
| |
|
Els plets contra el Marquès de Malferit per
part dels veïns van ser nombrosos i llargs, sobretot els de 1792
i 1800 front a Salvador Roca i Pertusa que pràcticament resultaren
infructuosos en gran part dels seus objectius.
Amb el decret d'abolició dels senyorius (1811) es deixen de pagar
rendes als senyors, s'eliminen regalies... però açò
va durar poc, fins l'arribada de Fernando VII al poder.
Al 1837, amb la nova Constitució liberal on es recullen drets
abolicionistes, es segueixen sentències entre Ajuntament i senyor
arribant al 1858 en què es declara al poble d'Aielo i el seu
terme restituïts per la classe dels lliures a l'igual que els demés
pobles de reialenc.
|
|
Demogràficament la població presenta
un lent creixement. A mitjans del segle XVII, després de l'expulsió
morisca es calculaven uns 364 veïns, a principis del segle XVIII
amb l'expansió demogràfica hi contava 900, i a finals
d'aquest segle arriba als 1989.
Al 1850 es calculaven uns 2700 habitants i al 1900 sols hi havien 2883,
baixant la xifra a 2595 el 1940. Actualment els comportament poblacional
d'Aielo es caracteritza per l'estabilitat amb un lleuger creixement
(3085 habitants l'any 1960 sent en l'any 2000 de 3953).
Pel que fa a l'evolució urbana. Aielo ha crescut significativament
des dels anys 50, seguint una evolució des del nucli antic del
Fondo, fins arribar a la carretera C-3316 i cap al Nord. El resultat
mostra un traçat ordenat i dominat per un aspecte general ortogonal
, producte d'una planificació controlada que probablement començarà
en els anys 20 amb els plans d'ordenació i eixample.
|
| |
|
Casa Palau els orígens del qual es remunten,
probablement, al S. XV amb l'arribada dels senyors de Malferit, va ser
residència habitual durant el S. XVII. Va ser remodelat en el
S. XVIII pels Roca. Posteriorment, amb els Mercader, sofreix una transformació
definitiva a finals del S. XIX oferint l'actual aspecte Neoclàssic.
|
|
Organitzat al voltant d'un pati central, la façana
principal consta de tres cossos jerarquitzats amb distribució
simètrica, remarcant la importància del primer pis com
a vivenda habitual. Remata la composició una balustrada amb l'escut
dels Malferit al centre.
Actualment ha passat a titolaritat municipal.
|
| |
|
Amb grossos pilars hexagonals
i 5 arcs de mig punt. El barandat i formigonat són posteriors.
A principi de segle sols existien els basaments i es creuava mitjançant
la col·locació de fustes. La seua existència es
constata ja al segle XVI. És un important element d'accés
del Municipi a l'Horta Vella i la Serratella que creua el riu Clariano.
|
Aqüeducte d'un sol arc
construït a finals del S. XVIII per ampliar la superficie de regadiu.
L'aigua després de passar per l'aqüeducte passa a la sèquia
ampla per dirigir-se a l'antiga central hidroelèctrica de finals
del S. XIX, i tornar al riu Clariano.
|
|
|
Antiga porta d'accés
a la vila, ubicada al primitiu recinte defensiu, de gran valor urbanístic
i religiós. Es tracta d'una estança sobre un arc de mig
punt oberta a la població exhibint la imatge de la Verge del
Carme amb un barandat de fusta.
|
| |
|
Consta de 3 naus amb creuer
i gran cúpula central a més d'una capella dedicada al
Crist de la Pobresa. Campanar de rejol i façana senzilla quedant
remarcada la portalada amb 2 pinacles i un escut. A l'interior predomina
la decoració d'estil neoclàssic amb voltes de canó
i arcades de mig punt, pintat amb frescos de forma senzilla simulant
el marbre. Les pintures del sostre reflexen alguns aspectes de la vida
de Sant Pere.
|
|
| |
|
|
De planta en forma de H. Destaca
l'enreixat que tanca el recinte pel seu tractament modernista, sobretot
pel que fa a la façana principal. Amb decoració de restes
ceràmiques i rematat amb la imatge de la Concepció.
Mostra evident de la tradició caritativa del poble en temps passats
(al S. XIX ja funcionava un Hospital Benèfic al Barri del Fondo
regentat per monges franciscanes) els anys 60 deixa de funcionar i es
dedica a l'educació dels més menuts fins que es va rehabilitar
com a centre cultural en 1986.
|
| |
|
Probablement de finals de S. XVIII.
Dedicada a Sant Joaquim i Santa Anna. De nau única i rectangular
amb una porxada d'accés tancada . Construcció modesta i
encalada en blanc. Formen part del conjunt els xiprers i casetes del Calvari
amb les seues estacions o passos. Alberga la imatge de St. Joaquim i Sta.
Anna a més de la del patró Sant Engraci Màrtir.
|
| |
|
| |
|
